Febre aftosa

Es caracteritza per manifestar una febre alta i pel desenvolupament de vesícules bucals i nasals, anomenades aftes, que també poden aparèixer a altres parts del cos com les peülles o al braguer.

Tot i que no presenta una mortalitat molt elevada, en animals joves sí, té una gran repercussió econòmica negativa, ja que obliga a sacrificar molts animals un cop és detectada i repercuteix molt negativament en la producció lletera i de carn.

El virus de la febre aftosa és endèmic a diferents regions del món, com en algunes parts d'Àsia, Àfrica, l'Orient Mitjà i en algunes zones d'Amèrica del Sud.

Tanmateix, a Europa apareixen brots de tant en quant de la malaltia que poden arribar a tenir gran repercussió, com el succeït al Regne Unit l'any 2001, que va obligar a donar mort prop de 6.000.000 de caps.

RuralCat ha elaborat aquest dossier per a conèixer amb més profunditat la febre aftosa, amb l'objectiu de donar als ramaders més informació per la seva prevenció, detecció i eliminació.

Etiologia

La glossopeda és un virus de la família Picornaviridae, i del gènere Aphthovirus.

Existeixen set serotipus immunològicament diferents:

• Habituals a Amèrica i Europa: serotipus A, O i C.
• Habituals a Sud-àfrica: serotipus SAT1, SAT2 i SAT3.
• Habitual a Àsia: serotipus Asia1.

S'ha de destacar que els set serotipus no proporcionen immunitat creuada entre ells, pel que la infecció d'un serotipus no preveu la infecció per un altre. 

El virus sobreviu als ganglis limfàtics i la medul'la òssia dels animals, i també pot persistir al farratge contaminat i en el medi ambient fins a un mes, si les condicions de temperatura i pH li són apropiades.

El virus es preserva amb temperatures fredes, fins i tot de congelació; en canvi, amb temperatures superiors als 50ºC és inactivat progressivament. Pel que fa al pH, el virus no pot sobreviure amb pH inferior a 6 i superior a 9. També queda inactivat amb una humitat relativa per sota 60%.

Existeixen diversos desinfectants que inactiven el virus com són l'hidròxid de sodi, el carbonat de sodi i l'àcid cítric. Per altra banda és resistent als iodoforms, als compostos quaternaris d'amoni, hipoclorit i fenol, especial¡ment en presència de matèria orgànica. 

Patogènia 

El vedell de l'esquerra està malalt, amb febre i peülles danyades.
Les principals vies d'entrada del virus en els animals són la boca i el nas. És aquí on es multipliquen en primer lloc. Posteriorment es produeix una virèmia (presència de virus en la sang) que desencadena un acusat procés febril.

Aquesta dispersió per l'organisme provoca que hi hagi una gran quantitat de virus en les secrecions i excrecions. A més, el patogen es replica a òrgans interns com el fetge, la melsa, la medul·la òssia, el cor i els músculs. 

A continuació es formen vesícules a certes parts de l'organisme dels animals, on es fan visibles, com les mucoses bucals i nasals, el rodet coronari (unió de la peülla amb la pell de la pota) i espai interdigital.

Poc després, aquestes vesícules es trenquen formant erosions molt doloroses que impedeixen al bestiar menjar i beure amb normalitat. Les vesícules erosionades de les potes fan coixejar els animals, deteriorant la seva salut i benestar. Aquest signe és més acusat en els porcs que en la resta del bestiar.

Les lesions s'acostumen a curar en un període de 15 dies, mentre que els animals adquireixen immunitat a partir del setè dia.

Epidemiologia 

La febre aftosa és una de les malalties animals més contagioses i que causa importants pèrdues econòmiques arreu del món a causa del descens de rendiment de llet i carn dels animals afectats i de la necessitat de sacrificar el bestiar contagiat. 

En animals adults, no presenta una mortalitat gaire elevada (inferior al cinc per cent). No obstant, en animals joves, aquesta mortalitat pot arribar fis al 50 per cent, a causa de la miocarditis que provoca. 

Animals hostes 

Una altra de les característiques de la glossopeda és que afecta a diversos tipus i espècies animals:

• Bòvids: bovins, zebús, búfals domèstics i iacs.
• Oví.
• Cabrum.
• Porcí.
• Remugants salvatges.
• Senglars.
• Camèlids: camells, dromedaris, llames, encara que tenen baixa susceptibilitat.

El bestiar èquid no es veu afectat per la febre aftosa. 

Fonts i transmissió 

Pel que fa a la seva transmissió, el virus de la febre aftosa té diversos camins per a realitzar-la.

• Per contacte directe entre animals: fet que es veu afavorit pel costum d'ensumar-se i llepar-se. Són font de transmissió els animals en període d'incubació i els clínicament afectats.
• Per contacte indirecte: mitjançant les dejeccions, restes de menjar contaminat, etc.
• Altres animals: com pot ser l'home, o animals salvatges que actuen com a vectors.
• Vectors inanimats: com podrien ser vehicles, equips i aparells de treball....
• Carn i derivats en els que el pH no hagi baixat de 6.
• Vector aire: es tracta d'un virus que es transporta molt bé per l'aire, especialment a zones temperades, on pot arribar fins a 60 km de distància sobre el terra i a 300Km si és per sobre del mar).El fet que el virus disposi de diferents mecanismes de transmissió, afavoreix la seva difusió ràpida per l'entorn, sobretot en zones amb alta densitat ramadera. 

Un altre factor que afavoreix la seva dispersió és que un animal pot transmetre el virus a un altre (ja sigui mitjançant la saliva, l'aire expirat, llet, semen o les dejeccions) fins a 4 dies abans de manifestar els símptomes clínics. Aquest fet, implica que quan es detecten visualment els primers casos, el virus pot estar ja molt estès en el ramat i en explotacions properes. 

Diagnòstic i tractament 

Per a realitzar el diagnòstic, primer s'ha de fer una observació de la simptomatologia, desprès de la qual s'han de realitzar proves al laboratori, ja sigui d'identificació o serològiques.

S'ha de tenir en compte que els símptomes que presenta la febre aftosa no són clínicament diferenciables a l'estomatitis vesicular ni a l'exantema vesicular porcí, pel que l'anàlisi en laboratori és indispensable. 

En el bestiar boví 

En el bestiar boví, la malaltia es manifesta en forma de pirexia (temperatura elevada que manifesta la reacció de l'organisme a un procés patològic), anorèxia, calfreds i reducció en la producció de llet durant dos o tres dies. 

A continuació apareixen símptomes físics com el baveig (a causa de les vesícules de les mucoses bucals i nasals), l' espetec dels llavis o el carrisqueig de les dents. Els animals també presenten coixesa (a conseqüència de les aftes de les peülles), i donen potades i guitzes. 

Entre un i tres dies després les vesícules es trenquen, deixant erosions visibles, molt doloroses pel bestiar. També poden aparèixer vesícules a les glàndules mamàries. 

La recuperació acostuma a produir-se en un termini d'entre 8 i 15 dies. No obstant poden presentar-se diferents complicacions, com ara: erosions a la llengua, superinfecció de lesions, deformació de les peülles, mastitis, pèrdua de pes permanent, pèrdua del control tèrmic... 

En el bestiar porcí 

Els porcs acostumen a desenvolupar greus lesions a les potes, com a conseqüència de les aftes situades a les peülles. Aquestes lesions són més acusades quan els porcs s'allotgen en locals amb el paviment de formigó. 

No obstant, entre el bestiar porcí no és tan freqüent que es desenvolupin les vesícules a les cavitats nasal i bucal. 

En garrins i porcs joves, és habitual que hi hagi una mortalitat elevada a causa de la miocarditis. 

En el bestiar oví i el cabrum 

En aquest tipus de bestiar la febre aftosa actua de manera no tan pronunciada. Moltes vegades les lesions de les potes poden passar desapercebudes. En el bestiar oví sí que es manifesten vesícules a les almohadilles dentàries. 

Tant en el bestiar oví com en el cabrum lleter, és habitual que aparegui agalàxia (manca de producció lletera als braguers). 

Xais i cabrits així com animals joves, presenten una mortalitat força elevada. 

Diagnòstic en laboratori 

• Proves serològiques: ELISA (detecció d'un antigen mitjançant anticossos) i les proves de neutralització viral.
• Identificació de l'agent: prova de fixació de complement, aïllament del virus mitjançant inoculació, ELISA.